La hipòtesis més probable és que les partícules provenen del sistema d’extracció i filtració d’aire de l’edifici. Aquest sistema hauria sigut contaminat durant les operacions de neteja i de recarrega en el mes de novembre. Segons la planta, estaríem parlant de dosis molt per sota dels límits legals establerts. En canvi Greenpace, per la seva part ja ha denunciat que s’han detectat nivells importants de radioactivitat, de cobalt, manganès o altres elements a les teulades i tanques exteriors.

L’organització ecologista també ha acusat al Govern “d’incomplir els seus compromisos amb el Congrés, tramitant una revisió del Reglament d’Instal·lacions Nuclears i Radioactives impulsada pel CSN i feta a la mesura dels interessos de la indústria nuclear”.

Per tan si es confirma del tot que aquest incident prové de la recarrega de combustible del novembre, suposarà un fracàs absolut del pla de vigilància radioactiva d’Ascó i de la Xarxa de Vigilància Radioactiva Ambiental (REVIRA) del CSN. Per això, han demanat explicacions urgents i detallades al CSN sobre l’incident.

Defineixen por escènica com la resposta psicofísica de temor, que sorgeix per efecte de pensaments que s’anticipen sobre possibles conseqüències negatives, en situacions reals o imaginaries en les quals es parla en públic. Té com a característiques més freqüents la preocupació, la ansietat, la tensió corporal entre d’altres.

 Tot i això, la por escènica és una sensació normal en qualsevol persona que hagi tingut que enfrontar-se  a un auditori ple de gent, i si ho preguntes, tothom o la gran majoria de persones, et dirà que prefereix qualsevol cosa abans de posar-se davant d’un públic a recitar un discurs.  

• Com podem superar aquesta por escènica?

 El que hem de tenir clar, abans de tot, és que la por escènica es supera abans de parar-nos al davant del públic. Tenim que aprendre a anar preparats, estudiar bé el que tenim que dir i fixar uns punts i objectius.

Per tan el que podem fer entre d’altres coses és:

 1-     Investigar sobre el tema que tenim que exposar de manera acurada, si és que tenim que exposar un treball que no hem realitzat nosaltres.

2-     Evitar aprendreu tot de memòria. Si tens el tema ben treballat, les idees les tindrem clares i per tan serà fàcil explicar-ho sense tenir-ho tot memoritzat i d’aquesta manera podem evitar quedar-nos en blanc.

3-     Podem anar acompanyat de mitjans audiovisuals, que sempre ens donaran més seguretat davant del públic, ja que ens ajuden a tenir el control sobre el tema.

4-     Podem interessar-nos sobre quin tipus de públic tindrem, si sabem d’entrada qui tindrem al davant no ens posarem tan nerviosos. En el cas que hi hagi gent important, evitar aquest pensaments ja que et distrauran i et posaràs més nerviós.

Aquestes i d’altres idees ens poden ajudar a mantenir el control dels nervis, però el més important és anar preparat ! I ja se sap, no hi ha res com la pràctica ! Ànims a tots!!

L’expressivitat depèn dels següents punts:

• L’actitud del comunicant, és a dir, sempre es estarem més predisposats a escoltar a una persona oberta, que no pas reservada. Per tan, vergonya fora!
• La mirada s’ha de repetir, no pots centrar-te en un sol punt o una sola persona, d’aquesta manera mostres confiança cap a les persones que t’envolten.
• Procura que els moviments siguin naturals, i la gesticulació no sigui molt forçada.

 La claredat del teu discurs dependrà de:

• La velocitat i el ritme, no s’ha d’anar ni molt ràpid ni molt a poc a poc, si vols que tothom pugui arribar a seguir les teves explicacions.
• El volum de veu ha de ser coherent amb la sala on estàs fent l’explicació.
• S’ha de ser expressiu sobretot en les repeticions, les rectificacions i els canvis de to
• Vocalitzar, és mol important per la claredat del discurs.

 Els continguts de l’expressió es componen de:

• Ha de ser adequat al context on et trobes i per tan has d’utilitzar un registre en concret.
• Coherència: claredat, ordenació, selecció i rellevància de les idees.
• Cohesió: ordenació de les idees, estructura del  discurs.

             Una tempesta, és cert, és un dels fenòmens atmosfèrics més espectaculars que hi puguin haver. I els culpables són els cumulunimbus, uns núvols que es desenvolupen quan l’atmosfera és inestable, és a dir, quan es produeixen importants moviments d’aire en sentit vertical. Això passa quan l’aire és més fred de l’ho habitual a la part alta de la troposfera. Espera’t ! frenem.. exactament com es produeix tot això?

 Doncs, si fa o no fa, seguint els passos següents:  

Es veu, que l’escalfament de la terra origina un corrent ascendent. L’aire a mesura que va pujant es va refredant progressivament fins a condensar-se i per tan forma petits cúmulus. El cúmulus continua creixent en sentit vertical i esta a punt de convertir-se en un núvol de tempesta! Quan arriba a una certa temperatura, les carregues elèctriques que s’han anat generant comencen a ordenar-se dins del núvol. La part superior d’aquest serà positiva i la inferior negativa. A més, es comencen a formar dins del núvol grans gotes, que el corrent ascendent manté en suspensió.  

           Arribat a aquest punt el cúmulus s’ha convertit en cumulunimbus, que pot arribar a tenir fins a 10km d’altura. A la part superior del núvol la temperatura pot arribar a ser molt baixa fins a uns -30ºC. Per tan què passa? Que hi ha una sobresaturació a l’aire que origina una gran quantitat de gotes de pluja o granit, per tan quan s’arriba a la saturació… comença la precipitació!!           

 Aquí és quan poden produir-se els llamps, doncs, en el transcurs d’una tempesta, s’afavoreix la formació de ions que conté l’atmosfera. Els ions positius de la part alta i els negatius de la part baixa. Generen una diferència de potencial de milions de volts que acabant originant fortes descàrregues elèctriques entre diferents punts d’un mateix núvol, entre diferents núvols o entre el núvol i la terra, aquest últim és el que anomenem llamp. En canvi, el fenomen lluminós que l’acompanya és el llampec.

              El núvol de la tempesta es va desgastant quan desapareix la corrent ascendent d’aire calent perquè el terra ja s’ha refredat, per tan l’aire comença a ser descendent provocant fortes precipitacions !!  

Que fàcil que és dir-ho, ara faltarà que plogui més sovint ! això de les restriccions d’aigua, crec que no fa gràcia a ningú.

Després dels greus problemes tan tècnics com de gestió, el projecta Galileu, aquell projecta que ens portaria a una navegació per satèl·lit europeu, per fi tindrà una segona oportunitat. Per fi, hi haurà una alternativa al GPS americà.

Es tracta d’una aposta tecnològica, la més atrevida d’Europa i per tan d’ella depèn la independència en el control de la navegació per satèl·lit.El pla inicial era de llençar els quatre primers satèl·lits comercials del sistema a finals del 2008 per tal de que en el 2010 ja tinguéssim una flota de 30 satèl·lits en funcionament. Però les diferencies entre estats i indústries han sigut més fortes a part dels problemes tècnics i és per això que ha comportat al seu endarreriment. Tot i l’endarreriment encara s’espera que es tingui tot apunt abans del 2017, que és la data posada per Estats Units per tenir operativa la segona flota de GPS, per tan seria un desastre, que Galileu sortís més tard d’aquesta data.

Tot i així, tot sembla apuntar que estarà apunt abans del 2011 per tan podria ser tot un èxit.

 Utilitzant totes aquestes eines, es busca una mena d’educació continuada, és a dir, que l’alumna un cop a assistit a classe, pot continuar a casa el que no a fet a classe, és a dir, acabar d’assolir els conceptes. Una manera d’acabar d’assolir-los potser mirar un vodcast (un arxiu de vídeo), on el professor hagi gravat la classe o bé el podcasts que és un arxiu d’àudio i d’aquesta manera pots tornar a escoltar aquells comentaris que no t’hagin quedat del tot clars.   

Està clar, que és una forma perillosa d’ensenyament, corres el risc de que el nivell d’assistència a classe baixi o fins i tot el nivell d’atenció a la mateixa classe baixi. Doncs, és molta la comoditat que et dóna el fet de saber que ja tindràs en un moment o altre la informació que estàs rebent. És un risc, no ho podem negar, com tots els nous avenços en la tecnologia, si són ben utilitzats poden arribar a ser molt útils i fins i tot, en aquest cas, millorar la qualitat de l’educació. Però, una mala utilització implicaria que els estudiants es confiessin, i després passaria el contrari, el nivell disminuiria. 

Tot i que trobo que és un bon complement, no crec que tota la informació hagi de ser publicada posteriorment a internet. És cert que és una bona manera d’accedir a la informació, però potser és un pèl massa fàcil. I és que crec que la manera d’adquirir coneixements de manera més ràpida i eficaç és escoltant aquell qui t’ho està explicant.

Doncs la veritat és que si, aquest article titulat open-source science ens parla d’una nova manera de comunicar els avanços científics. Es tractaria d’una investigació en codi obert, així doncs, els científics a mesura que van realitzant els nous experiments, les noves recerques, van exposant de forma simultània els resultats a internet. De manera que qualsevol altre científic pugui discutir, analitzar…, o perquè no, suggerir qualsevol idea o proposta relacionada amb aquella recerca.

És una nova manera de pensar. Fins ara, la única manera de veure els descobriments, era la manera de pensar de les grans empreses farmacèutiques, era pensant en les possibles patents o amb els diners que es podrien guanyar. Això portava al secretisme i a que els nous avanços científics evolucionessin d’una manera més lenta. Aquesta idea del codi obert, va sorgir en pensar en aquestes malalties tropicals, aquelles malalties que afecten als països en via de desenvolupament. És a dir, tal i com pensen les grans indústries farmacèutiques. una recerca en la que des d’un principi es sap que no és econòmicament rendible. 

Amb aquest sistema de codi obert, alguns científics han començat a col·laborar conjuntament de manera que els avenços científics poden sorgir de manera molt més ràpida i eficaç. Per tan penso que és una bona manera de comunicació científica sempre i quant s’utilitzi internet de manera correcte. És una bona forma de comunicar, doncs les distàncies desapareixen i fa que els científics puguin estar de costat, tan sols utilitzant internet. Per tan estalviem temps i al mateix temps diners. També crec que és una bona idea, perquè és una bona manera de prevenir errors, si més no, una manera ràpida de adonar-te dels errors, o d’evitar que d’altres els cometin.

Encara que fa poc que aquest sistema és operatiu cada dia hi ha més científics interessats i col·laborant en el projecte.  Així doncs, serà una bona manera d’evolució científica on tots aquells científics que vulguin podran col·laborar amb les noves recerques.

           La comunicació és un procés d’interrelació entre dos o més persones, és un intercanvi d’informació entre dos o més subjectes, on es transmet la informació des d’un emissor que és capaç de codificar-la fins a un receptor el qual la descodifica, tot això en un mitjà físic en el qual es pot aconseguir transferir-la, sempre es clar amb un codi comprés per els dos o més subjectes i en un context determinat.

            Etimològicament la paraula comunicació prové del llatí “communicare” que podria traduir-se com un “posar en comú o compartir alguna cosa”.

            Està clar, dons que la societat necessita per el seu funcionament, la comunicació, sinó no es podrien compartir, idees, pensaments, opinions, descobriments…Per tan la comunitat científica necessita comunicació; la comunicació científica la podríem entendre com el procés de transmissió i difusió pública dels coneixements científics.            

            La ciència influeix en molts aspectes de la vida humana, des del nivell professional, al intel·lectual o perquè no al lúdic o quotidià. Per tan resulta imprescindible comprendre les noves tecnologies i els nous avanços en el coneixement, en la ciència. Si som capaços de comunicar a la societat els nous coneixements de manera fàcil i comprensible per una persona no científica, augmentarà la capacitat crítica de les persones. Per tan podríem dir, que comunicar en ciència té dos aspectes:

      1-     La comunicació dels resultats de la recerca científica, per tan adreçada a la comunitat científica

      2-     La comunicació dels trets fonamentals de la ciència en un públic general